Revista L'Ullal 20:
Les primeres paraules d’aquesta nova etapa haurien de ser agraïment a tota la gent que amb la seua perseverància ha fet possible construir una escola així. Hem iniciat de ple les accions educatives i formatives, socioculturals i pre-professionals que pòrtaven en el nostre projecte des de ja fa molts anys, podríem dir des del començament dels temps. Hem lluitat totes i tots, a una, i ho hem aconseguit. Aquesta gent i l’escola del que està passant que, dia rere dia, construint amb els nostres mans és el més clar exemple de que l’esperança és el fet motriu i matriu d’una educació transformadora i garant d’una ciutadania lliure i democràtica… l’esperança és doncs la llavor el calor que lenta o ràpida fa germinar la llavor de l’esperança, perquè sense un mínim d’esperança no podem començar a lluitar, perquè sense aquesta, la lluita es converteix en un moviment de desesperança o tràgica desesperació... i hui en dia el que més necessitem és la confiança de que podem canviar les coses, podem canviar nosaltres...
Ens han dit i ens diuen que hem d’adaptar-nos als fets, i acusen al sommi d’utòpic per ser inoporturn... Bé, nosaltres sempre hem sigut inoporturns, amb les nostres accions i amb les nostres paraules, bàsicament perquè darrere, o potser davant, d’elles sempre estàn les persones, les seues històries, els seus desigs... i de vegades també les seues tragèdies.
Aquest nou número de la revista és un bon exemple de paraules escrites que expresen i mostren la vida a la nostra escola: indignació, amor, alegria. I per acabar unes paraules de Pablo Neruda: “Voldria vore amb les mans./ No vull parlar, tan sols escoltar/ sentir per a sols sommiar./ La sonrisa fa estremir la bellessa/ el sommi fa revolotejar l’esperança/i el temps es fa un suspir...”
